Marina Estarlich Martorell
Ramón Estarlich Candel
Cronistas de Antella
LA TORRE ÀRAB D’ANTELLA
La torre àrab del municipi
valencià d`Antella està situada en la marge esquerra del riu Xúquer, en les
darreres estribacions de la Serra Martés, a la falda de la muntanya coneguda
com “La Creueta”, i dins del casc antic del poble, en la Plaça Major, enfront
mateix de l’Esglèsia Parroquial tot formant part de l’antic edifici que va ser
la Casa del senyor d’Antella que la tancava per totes les bandes, a l’haver
estat construïda en el centre de l’edifici esmentat. Aquesta és una
característica típica de les torres conservades o documentades del voltant, com
ara la torreta de Canals, on trobem ocupable el centre del palau o la torre de
Sumacàrcer en uns dels flancs junt al pati central
Com em dit abans, la torre está asentada dins del palau senyoral, just en el lloch on finalitzen les dependencies de la vivenda i comença un pati descobert de jardi, envoltat per un altra paret en la part sud que serveix de ribàs a la cequia d’Antella, i dels murs de la vivendes colindants.
Amb independència de les raons que motivaren la seua construcció, es ben cert que en l'Edat mitja els castells, torres i muralles van anar perdent el seu caràcter de refugi de la població camperola i a poc a poc van passar a ser propietat dels senyors feudals que donen a les torres i castells, com diu Jorge Saiz en el seu estudi titulat “La intervención del poder real en los castillos nobilioarios valencianos en tiempos de guerra, 1424-1430” la destinació de fortalesa i lloc d'habitatge, o sigua que ocupaven un doble paper, el militar i el social.
A la fi del segle XV, amb la consolidació de l'autoritat monàrquica i la major pacificació interna, aconseguida pels Trastàmara i el trasllat de residència de la noblesa a la capital del regne, els castells, torres i muralles perden la seua importància militar, i com a conseqüència en uns casos per l’abandono dels mateixos pels seus propietaris o usuaris, i en uns altres, de no realitzar les obres necessàries de conservació, s'entra en un període de destrucció progressiva d'aquests edificis. Arribada l'edat moderna es contempla el fort declive d'aquestes fortificacions feudals a ecxcepció en el breu període de temps que van durar les Germanies i per la necessitat de defensar les costes dels atacs dels pobles pirates que invadien les ciutats marines o pròximes al mar. Però va ser a final del segle XIX quan havien perdut per complet la seua funcionalitat a l'abolir-se el règim senyorial amb l'extinció definitiva d'alguns dels seus drets i prerrogatives.
Els fets que hem esmentat, van marcar el començament d'una nova etapa de supervivència i conservació per a aquests monuments, doncs l'època dels castells, torres i muralles havia finalitzat. Les muralles van ser les primeres a caure per dues raons principals, la primera era que impedien el creixement de les ciutats i la segona és que amb el treball que representava el seu derrumbe, s'atallava l'atur que existia. Les torres van quedar dins del nucli urbà i van ser destinades a habitatge, magatzem o altres menesters, i els castells condemnats a l'abandó i a la destrucció, sent en alguns casos arrasats, el que va propiciar al llarg del temps la seua degradació i la desaparició de molts d'ells dels quals no ha quedat ni el més mínim rastre.
La finalitat de la torre que ens ocupa era de vigilància i de defensa, no sols de la seua població sinó també la de comunicar els perills als habitants dels castells i villes amb torre del seu voltant. Tal volta per aixó la possessió de la torre a finals del segle XV y principis del XVI dona peu a que el senyor d’Antella es negara a pagar a la ciutat de Xàiva el impost de murs i valls, argumentant que Antella tenía elements defensius i que el castell de Xàtiva estava molt llunyà. Pero tambè tingué us religios, tot y que s’ha documentat per al segle XV, que d’ella es cridava a l’oració
A mès d’element defensiu i del seu ús religiós, la torre esdevenia tot un simbol de jurisdicció senyorial, formant part del ritual de la presa de possesssió i fins i tot n’era una de les figures mès present en la heràldica valenciana medieval
Amb anterioritat apareix documentada en el ARV, GOV, nº 3.311, mà 6, fol. 8r. sent propietat del cavaller Joan de Cervato, senyor d'Antella, amb motiu de la visita d'inspecció realitzada entre juny i setembre de l'any 1429 per oficials reals per a comprovar l'estat de conservació doncs formava part del conjunt de torres i castells fortificats de la Ribera del Xuquer que es trobaven en mans de la noblesa. La inspecció va ser deguda a l'amenaça de guerra amb Castella, doncs els centres fortificats de la comarca integraven una xarxa o cinturó defensiu de retaguardia que protegia pel sud la ciutat de València, capaces de resistir qualsevol tipus de ratzia o cavalcada que penetrés camí d'Alzira o València, i al ser el monarca el qual tenia la competència per a assegurar que les fortificacions foren militarment operatives va enviar la inspecció real.
La torre és l’últim vestigi històric de la casa palau del senyor territorial d’Antella. La trobem documentada en la Carta Pobla de l’any 1610: “... Nos don Francisco Salvador, caballero, Señor del lugar y Baronia de Antella residente en la ciudad de Valencia ... llamados y reunidos en el castillo de dicho lugar de Antella ...”. (2) En aquest document la casa del senyor és denominada com a “castell” però aquesta definició pensem que mès que significar l’existència de la torre a l’interior de l’edifici constituía un referent defensiu, alhora que n’era un sinonim de palau. Es tractava d’un palau construït dins d’un lloc de població quasi absoluta dels musulmans i moriscos desprès l’expulsió d’aquestos musulmans de l’antic Regne de València l’any 1609, fou habitada pel nou senyor i posteriorment, pels seus hereus amb el títol de Senyors i mes endavant, barons d’Antella. A l’época medieval n’era residencia estacionl dels senyors i dels seus escuders i criats.
Del palau unicament resta hui la torre que es trova en una de les huit vivendas que formaren part del conjunt del antic palau senyoral. En un dintel de una finestra de la planta baixa hi trobem una mostra de la varietat de baldosins de ceràmica amb que estaben adornades les seus parets interiors.
En l’actualitat està en situació de ruïna progresiva, encara que està prou bé conservada ja què forma part d’una vivenda particular, actualement en ús. La torre, la qual és quadrada, consta de quatre plantes visitables i un subterrani no visitable, les parets del qual tenen una grossària d’1,25 m., aproximadament ja que no em tingut possibilitat de medir-la en exactitut i alhora que fan de basament de la torre, podria haver estat utilitzada com a aljub.
Les dues primeres sales queden integrades dins de la vivenda particular, sobre tot la primera planta. En la part baixa, els murs tenen una grossària d’1,25 metres i a aquesta primera sala s’hi accedeix per la part nord de la torre, a peu pla des d’una dependència de la vivenda, i per la part est per uns graons fets pels propietaris de la casa. Aquesta sala està parcialment ocupada pels habitants de la vivenda, i té una alçada de 2,70 metres.
Des d’aquest lloc, una escala ens condueix fora del recinte de la torre a una dependència situada en la pròpia vivenda, a l’alçada del primer pis, i per tornar a entrar de nou a la torre hem de baixar uns graons d’obra prou recents, que substituixen uns altres de fusta que es trobava molt desgastada, i així entrem a la segona sala de la torre que també és utilitzada actualment pels propietaris, perdent així les seues característiques originàries com ha passat en la primera sala. Aquesta segona sala té unes mides de 5,30 x 4,55 metres, el seu sostre està construït en forma de volta, sostenida per un arc que fa les funcions d’arc faixó, en la part alta puguem observar la impronta d’un antic sostre desaparegut. En aquesta sala de la torre, que arriba a una altura aproximada de 10 metres a conseqüència d’haver desaparegut una antiga coberta, de la qual queden marques sobre els murs laterals, tal com podem comprovar en el canvi dels materials. Tambè trobem una finestra en la cara oest, cegada per causa de l’elevació d’una planta a la casa colindant que la va tapiar, deixant-la inutilitzada per a la seua funció primària, la de defensa.
En la part S.E. d’aquesta sala trobem l’escala de caragol per la qual hom accedeix a les altres dues plantes i la talaia, estes peces formen el conjunt que composa la part originària de la torre i on podem observar clarament els materials emprats per a la seua construcció.
Les dues primeres plantes de la torre són de tapial de pedra, mentre que les dues últimes són de tapial de rajola cuita i terra masonada a l’interior del mur, la qual cosa ens indicaria una intervenció en la torre posterior al segle XV. L’escala de caragol té un total de 73 escalons; l’agafador és de morter de calç (els primers trams de rajoles cuites, i la resta, de graons de morter de calç i terra).
Iniciem la pujada, de 30 graons, que ens condueixen a la tercera sala de la torre, on trobem un espai inferior al de la planta segona degut a l’espai que es menja l’escala de caragol, amb tan sols 7 metres d’alçada, i de totes les troneres, actualment tancades, sols queden al descobert dues finestres, una en la cara est, on encara es conserven trossos de rajoles que decoraren aquesta sala, i una altra a la cara oest, emmarcada dins d’un gran arc del qual sols en queda la meitat. A aquesta sala s’hi accedeix a través d’una porta de fusta de morera, pensem que trobar una porta d’aquest material és degut a què el cultiu de la morera en el terme degué ser important en aquells temps, i per tant empraren els materials que tenien més a prop.
Continuant amb l’ascens, 22 graons més, arribem a l’últim pis, amb unes mides de 5,83 x 5,10 metres, el qual està cobert per una teulada de teula mora amb un desnivell de NO a SE, sient l’altura en la part N de 7,5 m. i en la part més baixa de 5 metres. No obstant tindre la teulada forma inclinada, per la part externa tota la torre és quadrada tot quedant la dita inclinació dins dels murs de la torre. En aquesta sala puguem vore una bancada feta de rajola cuita, on millor es conserva és en la part nord i en la part est, on la bancada conserva quatre buits.
L’últim tram, de 21 graons, ens condueix a una talaia d’1,65 m. d’amplària des d’on es poden observar tots els accesos a la població.
De la porta d’accés a la torre tan sols en resta la part alta de l’arc de mig punt, i la trobem situada en la cara est de la torre, entre la primera i segona planta actuals.
La torre sempre ha estat molt integrada dins les funcions pròpies de la vivenda, i pensem que degué ser utilitzada com una dependència més d’aquesta, puix així ho trobem també documentat a l’any 1539 en l’inventari del testament del baró d’Antella, Melchor de Cervató, fet pel notari Joan Onofre Bernich, també observem com una de les sales de la torre ja era utilitzada pel senyor com a un dels graners de la casa, mentre que altres sales eren utilitzades com a magatzem d’aparells agrícoles, així com materials per obrar, tal com: arena, bigues, cabirons i teules.
En l’esmentat document, que s’acompanya com remat al present treball, observem que es tractava d’una casa molt pobra, tant per l’estat gastat i vell dels mobles, com per la poca quantitat d’aquestos que disposava.
També són interessants les notícies que ens dóna sobre la economia de la població d’Antella en el segle XVI: observem que ens parla d’un tipus d’agricultura de secà, on hi trobem l’existència de la vinya, l’olivera i els cereals, com podem comprovar pels productes manufacturats que apareixen a la casa, que són: vinagre blanc, vi blanc i vermell; gerretes olieres; i respecté dels cereals, predominen l’ordi i el forment. Però això no vol dir que no existira tambè una important agricultura de regadiu encara que no trobem noticies d’ella en aquest document
Pascual Madoz en el Diccionari Estadístic i Històric editat a Madrid en l'any 1845, al descriure el palau del senyor diu que : “una parte lobrega i estracha servia pera prisión pública, y possiblemente debio estar situada dentro de la torre”, podriem relacionar aquesta informació amb una de les inscripcions que hi ha en un dels seus murs, on trobem representas grups de ratlles verticals, el que bé poden representar el temps que va pasar algún pres allí ditengut.
L’ajuntament d’Antella, en sessió plenària de data 27 de gener de 1984, acordà obrir expedient de sol·licitud de declaració de monument històric artístic de caràcter provincial de la torre àrab d’Antella, aquest expedient ha quedat paralitzat, i hui en dia l’Ajuntament d’Antella considera la torre com a edifici protegit, no obstant això, d’acord amb la disposició addicional de la Llei de Patrimoni Cultural 4/98 (3) té la consideració de B.I.C. (Bé d’Interés Cultural), que és el grau més alt que es concedeix a aquest tipus de béns patrimonials per a la seua protecció i conservació.
NOTES, -
(1) Pons Alos, Vicent. : “De mudejares a moriscos. El señorio de Sumacarcárcer en la baja edad media. Xàtiva, 1993.
(2) Estarlich Candel, Ramon. : “La carta puebla de Antella”. Cronica de la XII Asamblea de Cronistas Oficiales del Reino de Valencia. Valencia-Xativa, 12-15 octubre 1978, p. 187-199
(3) Ley 4/1998, de 11 de junio, del Patrimonio Cultural Valenciano.
