El molí hidràulic d'Antella

Marina Estarlich Martorell

        Ramón Estarlich Candel

Cronistas de Antella

EL MOLÍ HIDRÀULIC D'ANTELLA

        Es coneixen amb el nom de molins hidràulics aquells que, moguts pel corrent de l'aigua, trituren cereals com el blat, el sègol, l'ordi, el blat de moro, etc. fins a transformar-los en farina; o amb la finalitat d’obtenir altres subproductes, com sèmola i purés infantils, realitzen el procés d’esclofollada d’aquestos cereals. 

Els molins hidràulics podem classificar-los en dos tipus: molins d'horta i molins de secà. Els d'horta són aquells que estan situats en grans sèquies on hi ha abundant cabal d'aigua, mentre que els de secà estan localitzats terres endins, en punts on nàix alguna font o brollador, i l'orografia del terreny permet salts d'aigua, que d’aquesta manera són aprofitats.

 Les primeres notícies escrites que es tenen sobre els molins hidràulics són del segle I abans de Crist, i es deuen a Marco Vitrubio qui, en les seues obres, descriu detalladament el funcionament del molí de roda vertical, si bé és sabut que aquesta modalitat de molins ja existia en Persia i altres zones del Mediterrani Oriental en el segle V a. C.

No coneixem amb exactitud el moment en que apareixen a la Península Ibèrica però sí que la seua expansió es produïx durant l'Edat Mitjana. En el món àrab els molins van ser considerats un “bé social”. Aquest concepte va donar un gir absolut amb la instauració del feudalisme: el molí comença a unir-se al concepte econòmic de benefici per al seu propietari, ja que aquest element va començar a ser una entrada contínua de rendes. Per aquest motiu era important obtenir la seua propietat. Així, tant reis com nobles o l'església van intentar aconseguir i conservar aquest bé patrimonial.

Per contra, els camperols es veien obligats a diversos tipus de gravamens a canvi del seu ús, doncs era necessari moldre els productes agrícoles (arròs, blat, ordi...) per al seu posterior consum. Aquestes condicions econòmiques entre senyor i camperol quedaven estipulades en les Cartes Pobles que s'atorgaven als nous pobladors

després de la reconquesta; més endavant veurem un exemple en el cas del molí objecte d'estudi.

L'època que més van proliferar els molins va ser durant els segles XVI i XVII; es calcula que havia en la Península Ibèrica més de sis mil molins fariners, a més d'altre tipus d'artefactes hidràulics per a la mòlta, com eren els batans, dels quals es calcula que hi havia més de tres-cents.

I. CARACTERÍSTIQUES DELS MOLINS

La pedra per a fer les moles de molí ha de tindre unes condicions especials tant de duresa com de resistència; el continu moviment de gir i fregament entre les dues moles en el procés de mòlta de cereal fa que s'aplique una forta pressió entre ambdues que provoca la seua erosió i desgast progressiu.

Antigament, la pedra per a les moles dels molins procedia de les pedreres més pròximes, ja que calia extreure roques de gran volum i pes. Aquest treball es realitzava bé en la mateixa pedrera, bé al lloc on estava emplaçat el molí; es treballava la pedra amb maça i punxó de ferro fins a transformar-la en una roda circular. Amb el pas del temps i la millora dels mitjans de comunicació i de transport, les roques de pedra de pedernal, de quars o la pedra “berroqueña” de granit es van buscar en pedreres de llocs més distants, encara que el mètode per a treballar la pedra no va canviar.

L'artefacte principal d'aquestes instal·lacions molineres són les moles pròpiament dites, que està format per dues pedres circulars de rodezno superposades i anivellades. La de la part de baix és fixa i descansa en el sòl, mentre que la de la part de dalt és mòbil. Al engegar-se gira sobre el seu eix i exerceix una pressió sobre el gra triturant-lo entre les seues ranures i transformant-lo en farina. La mola superior rep el nom de volandera i l’inferior el de sotana o jussana.

A aquestos molins se'ls podia aplicar o bé la força humana o bé l'animal, però a fi d'augmentar la producció i rendiment, era convenient incrementar el diàmetre de les moles i per tant disposar d'una font energètica major que fos capaç de moureles. D’aquesta manera es va aprofitar la força del corrent de l'aigua, el que va donar lloc a la utilització del molí hidràulic.

Per tal d’aprofitar aquesta força de l'aigua era necessari construir els molins sobre una séquia d'aigua o bé en els corrents de un riu o d’una font. En els cas dels molins que es construeixen al marge del corrent de l'aigua, cal desviar l’aigua del seu trajecte original per mitjà d'un assut, presa o parada d’aigua, per tal d’aconseguir una quantitat important de corrent d'aigua que es denomina “pesquera”. Aquesta "pesquera" es canalitza mitjançant una sèquia de murs grossos o ribassos; de vegades cal excavar en el terreny i passar a través d'una o diverses obertures practicades en la part baixa de les parets dels edificis.

L'aigua cau per una conducte o rampa fins a la saetilla que acciona el rodezno situat sota la volta de l'armella. Aquesta sínia horitzontal que rep la força del corrent de l'aigua tradueix la pressió en un moviment rotatori que transmet a la mola volandera.

 En els molins pot existir més d'una mola, que està formada, com s'ha dit abans, per dos queixals de diferent diàmetre i grossor en funció la classe de cereal que hagen que moldre. El diàmetre d'aquestes moles és variable:  normalment sol estar entre 0,90 m i 1,50 m. El seu grossor sol ser d'uns 0,30 o 0,40 m. 

Per tal d’aconseguir una major durada i evitar que s'esquerdaren o trencaren,  se'ls cenyia un cilindre de ferro, conegut amb el nom de cincho, al diàmetre exterior de la roda amb dos pernos de ferro que, introduïts per dos forats diametralment oposats, penetraven en la pedra de manera que ambdós elementes, mola i cincho, formaven una sola peça.

 

2 ANTECEDENTS DELS MOLINS EN ANTELLA

En el jaciment íber del segle II a. d. C anomenat "La Creueta", situat en la planícia de la serra coneguda amb aquest nom -als peus de la qual està assentada la població d'Antella- es van trobar, entre altres restes arqueològiques, gran quantitat de rodes de pedra de molí de cereal. És destacable l'abundància de rodes: una per casa. Aquesta és la principal diferència amb el poblat de La Bastida de Moixent, on solament havia un molí en el centre del poble. Dada que ens permet afirmar la importància de l'economia agrícola basada en el cereal per als habitants del poblat ibèric d'Antella.

 Entre les mostres recollides es poden destacar 2 rodes que van aparèixer completes; 5 meitats; 8 parts amb anses i orificis de subjecció i altres tantes sense les anses.

Les moles o rodes estan fetes totes del mateix material: es tracta d'una pedra porosa amb incrustacions de jacints de Compostel·la que ofereix un excel·lent rendiment per a triturar el cereal. La grandària de les moles de molí oscil·la entre els 30 i 60 cm de diàmetre, sent el seu grossor també variable -entre 5 i 25 cm- com a conseqüència del desgast produït pel fregament dels queixals, que anava rebaixant a poc a poc el seu gruix.

Probablement, aquestes rodes es movien manualment, mitjançant l'esforç físic de les persones, ja que el seu diàmetre és de reduïdes dimensions. La mola de la part superior té dues anses laterals simètriques en posició horitzontal que van deure usar-se per a posar-la en moviment mitjançant un gir de rotació. De les seues dues cares, la part de dalt està més erosionada pel pas del temps, mentre que la part de baix està més desgastada pel fregament conseqüència de la mòlta. La roda fixa de la part inferior, sotana, era simètrica a la superior però no tenia anses, ja que deuria estar assentada i fixa sobre una superfície plana o sobre el sòl.

A més dels molins que van existir en el poblat ibèric de “La Creueta”, en el terme d'Antella han funcionat dos molins hidràulics, situats un d'ells en la part de dalt del assut d'Antella i l'altre en la part baixa de l’anomenat assut. El funcionament d'ambdós es produïa amb la força que proporcionava el corrent de l'aigua de la Sèquia particular d'Antella.

 El primer molí es trobava en una xicoteta casa en la “partida del Oro”, i per les dimensions reduïdes de l'edifici era conegut amb el nom de “el Molinet”. Contava amb una mola farinera i una mola arrossera. Va deixar de funcionar com a molí en la primera meitat del segle XX, en la dècada de 1940: hi va ser instal·lada una turbina que, aprofitant el salt de l'aigua, produïa electricitat. Posteriorment va ser comprat per un grup de camperols amb la finalitat de dedicar-lo a elevar aigua per al reg.

La turbina es posava en moviment per un salt d'aigua de 2 metres d'altura que queia des d'un canal pel qual es desviava aigua de la sèquia particular d'Antella. Se li va acoplar una bomba d'aigua i, amb aquest sistema, s'obtenia una fila d'aigua de 2900 litres per minut, sense cap cost de manteniment, ni més despesa per al seu funcionament que el cost d’una pastilla de brea cada any, la qual s’utilitzava per a aplicar-la sobre la corretja de transmissió, per tal d’evitar que aquesta patinés.

La instal·lació es va deixar inutilitzada i abandonada a la fi de l'any 1972, i va desaparèixer –fonaments inclosos- al ser arrasada per l'aigua del Xúquer en la pantanada del 20 d'octubre de 1982.

L'altre molí, que és el tema d'estudi d'aquest treball, estava instal·lat en un edifici antic que existeix als afores de la població, unit al nucli urbà, al final del carrer Moli, al costat de la sèquia particular d'Antella que és un canal ample, amb lleugera pendent i fins a fa pocs anys tenia un cabal d'aigua continu i abundant i que és a  prop de l'edifici que va ser la casa palau del Senyor Territorial. 

 

Aquest molí és l'únic molí hidràulic que queda en peu en tot el terme municipal d'Antella. A diferència de “el Molinet”, tenia tres moles, dos farineres, un eix per a blat i un altre per a blat de moro; la tercera mola s'empleava per a moldre l'arròs. 

Per ser l'únic molí que ha existit dins del nucli antic del poble, pensem que pot ser el mateix que  apareix documentat en la Carta de poblament de 1610 , que en el seu capítol XII diu textualment: “Ittem es estat pactat stablit y concordat entre les dites parts que los dits nous pobladors que huy son y per temps seran del dit lloch de Antella sien obligats a Moldre en lo molí del Senyor, coure en lo forn, fer oli en la almacera, comprar en la tenda, taverna fleca  y carniceria del dit lloch sols pena de xixanta sous per cascuna vegada que contrafaren aplicadora a la Senyoria ab tal mpero que lo foraster que portara vitualla a la plaça puixa fer plaça una vegada cada semana sens encorrer en pena ninguna.”

Corrobora el que s'ha dit en el paràgraf anterior el fet que, segons els pactes que apareixen en el capítol XXIV de la Carta de poblament, cap nou poblador podia tenir. Veiem-ho: “Ittem es estat pactat stablit y concordat entre les dites parts que ningun poblador que huy es y per temps sera de dita Baronia no puixa fer forn, hostal, Moli, ni carniseria, ni tenir tenda ni altres regalies en lo dit lloch de aquell sots pena de la perdicio de la tal Regalia que faran y de vint y cinch lliures applicadores a la Senyoria.”

Tornem a trobar documentat aquest molí hidràulic en el segle XIX, quan Pascual Madoz en el seu “Diccionari Estadístic Històric d'Alacant, Castelló i València” escriu referint-se a l’anomenat molí: “hay un molino harinero situado al extremo sur de la población, al que dan impulso las aguas de la acequia de Antella. Continua refiriéndose a las artes, industria y comercio diciendo que el comercio consiste principalmente en la venta de arroz y seda, despachándose en el mismo pueblo, a donde acuden los especuladores de diferentes pueblos que se lo llevan sin descascarar, pues el ´´unico molino, que hemos dicho hay, no basta a limpiarlo con la apetecida prontitud; la seda se esporta á Alberique, Alcira, Játiva ó Valencia, en donde sus dueños la venden á los comerciantes que en ella trafican; y se celebra un mercado los miércoles de cada semana, reduciéndose las especulaciones á la compra y vennta de art. de primera necesidad, tanto de los que ofrece el pais, como de los que se importan de afuera, particularmente géneros coloniales y ultramarinos”.

3. EL MOLÍ HIDRÀULIC

 L'edifici del molí és una casa antiga que consta de planta baixa i una altura. Les seues parets i murs estan fets de maçoneria (construïdes amb pedres i encalats). 

Aquest molí conserva un gran valor etnològic, ja que en el seu interior manté tota la maquinària i estris del molí de blat i diverses moles. Quan a la fi de 1954 es va tancar i va deixar de funcionar, com es tractava d’una empresa familiar, el seu propietari no va desmantellar ni va derrocar l'edifici, que es comunica directament amb l'habitatge del moliner. No obstant això, hem comprovat que el seu estat de conservació no és massa bò ja que no ha rebut l'adequada atenció i cura. 

En la planta baixa trobem les moles, els encaixats de conductes de fusta pels quals girava un cargol sense fi acoblat en el seu interior, i les canonades metàl·liques per les quals pujava i baixava el cereal i el producte mòlt o esclofollat. En la planta de dalt, tot diàfan, es troben els sedassos de garbella utilitzats per a separar la farina del segó i d'altres subproductes del cereal, així com les rodes motrius que, per mitjà de corretges de cuir, generen el moviment de diferents elements de la instal·lació farinera.

El sostre de la planta baixa - té la forma d'una volta còncava- està fet amb guix que es recolza en unes vigues de fusta. Aquest sostre, en la part de dalt, és pla i es pot xafar com és propi en les cambres o graners de les cases rurals.

Per contra, el sostre del primer pis, que és la teulada de l'immoble, està rematat amb un canyís, cobert per l’exterior amb teula àrab, que el protegeix del sol i de l'aigua; només hi ha un troç que està cobert per peces "rasillas" d'argila (ja que el canyís es va espatllar), mantenint les teules àrabs de l'exterior.

El molí prenia l'aigua de la Sèquia Particular d'Antella, que discorre per les portelles de les cases del carrer de San Rafael, en línia recta amb direcció al molí. Al ser un canal cabalós, el seu corrent formava una gran massa d'aigua que era conduïda per un canal format entre les parets del darrere de les cases del nucli urbà i un gruixut mur de terra, que es va reforçar més tard amb maçoneria i formigó.

El moliner, mitjançant unes taules de fusta que més tard va substituir per una paret d'obra, feia una presa per a la retenció de l'aigua, amb la qual regulava el cabal que el molí necessitava en cada moment, prenent tan sols la que desbordava per sobre d’ella. Amb l'aigua sobrant, que s'utilitzava per al reg, continuava la sèquia el seu curs. Aquest es desviava en direcció al sud, circumval·lant l'edifici del molí i arribant al safareig públic, que encara es conserva però que  no manté en l'actualitat el seu ús públic.

 L'aigua entrava en el molí per uns buits -rematats en forma d'arc- que hi ha practicats en la paret noroest del casalt a través d'obertures fetes en el mur, en forma d'albelló fabricats amb taulells. 

El conducte o galleda pel qual l'aigua arribava a l'interior del molí, té forma de tornada de canó, està construït amb pedres i morter de calç, donant com a resultat de l'obra una estructura monolítica, puix que era necessària  una gran resistència per a suportar la força del corrent d’aigua, que descendia fins a copejar el “rodezno”, -situat sota el sòl de l'edifici- que és el que feia girar les rodes per a la mòlta.

En la planta baixa es trobaven les rodes de moldre, i els altres elements tals com la tremuja on es dipositava el cereal i la tremuja de recollida de la mòlta, és a dir: la sala de les moles i la sala d'envasat. En la part alta estaven els eixos transportadors tancats en capsetes de fusta, les corrioles circulars i les corretges transportadores que posaven en funcionament tot el mecanisme dels diferents elements del molí. 

Es tractava, com hem dit, d'un molí polivalent: en el seu interior treballaven conjuntament el molí fariner -en el qual es molia blat-, la secció de maquinària i rodes -on es molia blat de moro- i un tercer punt en el qual estava el molí on s’esclofollava l'arròs (que deixava el gra blanc, al separar-lo del pallús

Pel que fa al funcionament del molí de cereals (blat, civada, sègol, etc) -que està només passar la porta d'entrada- podem dir que entre les seues moles es produeix la trituració i mòlta del cereal fins a transformar-lo en farina.

El gra per a la mòlta es dipositava en la tremuja, que era un recipient de fusta en forma de tronc de piràmide invertida, d'on queia a l'ull de la mola superior. Per tal de regular la quantitat de gra que eixia es disposava d'un sistema de dosatge anomenat “triqui-traque”, que produïa un soroll que avisava al moliner quan no quedava gra en la tremuja.

Les moles circulars que es conserven muntades en el seu interior –així como les que poden veure's recolzades en el mur del sud de l'edifici- són de mesures diferents per a cada classe de cereal. Les que es destinaven a la mòlta del blat tenien un diàmetre de 1,40 m i un grossor de 0,20 m, i estaven protegides per un cinyell de ferro; les que s'empleaven per a moldre el blat de moro tenen un diàmetre de 1,30 m i un grossor de 0,30 m, i estan envoltades -per a la seua protecció- per dos cinyells de ferro.

El blat o cereal passava per un garbell col·locat en la part de dalt o cambra, per a llevar-li pedres i impureses abans que, a través d’un tub, anava a parar a una tremuja de fusta col·locada sobre les moles. Per un xicotet forat que té la tremuja en la seua part inferior, eixia poc a poc el gra. Aquest queia en un buit central de la mola, on era triturat. Una vegada mòlt, quedava emmagatzemat en un dipòsit. Finalmente, des d’aquest dipòsit s'enviava al bagul sedàs de la cambra per a ser garbellat. 

 Per a que el cereal mòlt caiguera al dipòsit i no s'escampara pel molí a causa de la velocitat de la pedra “volandera” s'envoltava aquesta mola amb una estora confeccionada amb diverses cingles de llata d'espart que servia de contenció del cereal mòlt. Aquesta estora es conserva penjada d'una biga de fusta

 Per a variar la pressió de la roda superior giratòria sobre la inferior fixa, segons el grau de mòlta que es desitjava, -depenent de la classe de blat i del grossor del gra- bastava amb estrènyer més o menys la mola rotora amb uns gats de ferro, que es subjectaven a la tremuja. D’aquesta manera es reduïa o ampliava l'espai entre les dues moles.

Com hem dit abans, del dipòsit es pujava el gra triturat a la cambra per mitjà d'uns tubs de fusta amb cargols sense fi en el seu interior i moguts per corrioles. Allí queia en un gran bagul que, proveït de sedassos de tela, separava la farina del segó. 

En la foto següent podem vore, subjectes al sostre i sobre el bagul sedàs, conductes del complex del molí. Per cadascun d'ells descendia el producte de nou a la planta baixa. D'aquesta manera, la farina ho feia  per la tremuja central de fusta, mentre que pels tubs cilíndrics independents ho feia el segó i altres subproductes per a ser immediatament envasats: la farina en sacs de teixit compacte i de tela blanca; i en sacs fets amb menys fibra o bé d'espart o jute, el segó.

L'ofici de moliner ha estat un treball de tradició familiar, passant de pares a fills, amb una llarga jornada laboral, ja que el mateix moliner s'encarregava de moltes feines diferentes: cuidar els elements mecànics del molí; controlar l'entrada d'aigua; havia de reparar els elements de fusta i netejar les gleres d'entrada de l'aigua i els desguassos; també, amb un punxó de ferro, picava les moles de pedra per a refer les ranures, després de  desmuntar i retirar les pesades rodes.

En l'interior de l'edifici també es conserva un xicotet molí de funcionament manual que utilitzava el moliner per a moldre xicotetes quantitats de cereal amb la finalitat de saber quanta farina s'obtenia per quilo de cereal. Segons el resultat d'aquesta prova, es cobrava al propietari del producte a moldre un major o menor import, que normalment es pagava en espècie. A més, per cada 20 quilos de blat es cobrava amb 1 o 2 quilos de farina, segons fos el rendiment del cereal.

Del molí de blat de moro solament es conserva en el seu lloc original la mola fixa. La mola de la part superior la podem vore a l'exterior del molí recolçada en la paret del casalot. 

El primitiu molí arrosser que descriu Pascual Madoz, estava en desús i molt deteriorat, per la qual cosa, l’any 1940, el propietari va decidir instal·lar un de nou. Aquest nou molí funcionava amb electricitat. Des d’aleshores  el molí d'Antella va tornar a ser l'únic que coneguem en el qual es podia moldre arròs, blat i blat de moro, a més de ser un dels millors i més importants de tota la Ribera. 

 Aquest molí arrosser està en una altra dependència contigua al molí fariner amb les seues moles, corrioles, conductes, corretges i altres estris.

En una parcel·la de terra que hi ha entre el canal que duia l'aigua al molí, la sèquia particular d'Antella i l'immoble, va existir una bassa en la qual es dipositava l'arròs ensacat per a amerar-lo. Després, per uns conductes quadrats de fusta (amb un cargol interior sense fi) es pujava l'arròs fins al pis de dalt  i es dipositava dintre d'un artefacte preparat per a fer-lo girar fins a llevar-li la corfa. Una vegada que l'arròs quedava blanc, en el mateix artefacte es feia una selecció del gra, separant el sencer del trencat. Una vegada classificat, cada producte queia a la planta baixa per unes canonades de ferro. El gra sencer s'envasava per a aliment i els grans partits es molien per a obtenir farina d'arròs i farinetes per als xiquets; amb els residus -la “cascara” i trossos molt xicotets- es feia “morret”, que era un “pienso” per als animals. 

Com ja hem assenyalat abans, a la força hidràulica es va sumar una altra font d'energia, l'elèctrica, que posava en funcionament els motors elèctrics necessaris per a moure les turbines. La possibilitat de treballar amb electricitat era important, ja que en algunes ocasions es tallava l'aigua de la Sèquia, com  a l'hivern, per netejar i podar el seu llit i els ribassos, que en molts trams eren de terra. 

Com hem vist, el tipus de mecanisme que transmet l'energia de l'aigua per a moure les rodes és el que es descriu en diferents molins valencians. Consisteix a la caiguda  de l'aigua sobre un robust arbre vertical, fet generalment de fusta, el qual, en rebre l'impuls del corrent d’aigua, el transmetia a la roda “volandera” -a la que estava connectat-. La feia girar a 80 o 90 voltes per minut en els molins fariners, i entre 100 i 120 girs per minut en els arrossers, ja que cada tipus de roda estava preparada per a assolir una o altra velocitat de gir, segons el tipus de gra que havia de moldre.

La mòlta del cereal gairebé sempre ha estat sotmesa a controls, tant en l'etapa senyorial com en altres èpoques posteriors. Des de l'any 1940 existia un organisme anomenat “Fiscalia” que imposava fortes sancions a qui no complia amb la legislació vigent. Açò ocasionava que moltes persones que acudien a moldre a Antella procedents de les poblacions de Tous, Gavarda, Alberic, La Garrofera d'Alzira i altres llocs -ja que no hi havia un altre molí fariner fins a Montortal- arribaren durant la nit carregats amb el cereal, aprofitant la foscor, i s'en anaren amb la seua nova càrrega abans que claregés. Es desplaçaven pel forest, per camins de terme, i per la Sendera, per a evitar tant els pagaments establerts per la legislació com les sancions per incomplir-la. 

Una placeta situada entre el molí, l'habitatge del moliner i el safareig -que es conserva en el costat esquerre de la sèquia- era el lloc reservat per a deixar les cavalleries i carros utilitzats en el transport del cereal primer, i de la farina o l'arròs finalment. 

L'aigua que arribava al molí, una vegada realitzatda la seua comesa, no retornava a la sèquia mare ja que desaiguava en una altra sèquia, amb traçat perpendicular a la d'Antella, coneguda amb el nom de “L’escorredor”. Aquesta tenia en el seu principi una profunditat de més de dos metres, altres dos d'ampla i més de 300 m de llarga. El seu recorregut finalitzava en el canal de la Sèquia Real del Xúquer on desguassava, abocant en ella tot el seu cabal.

 Una sendera corria en paral·lel a l’Escorredor del molí, fins que, en la dècada de 1950, com el molí ja no funcionava,  i amb la finalitat de’eixamplar la senda i fer un camí de terme pel qual pogueren circular vehicles de petit i mitjà tonatge, “La Hermandad Sindical de Agricultores y Ganaderos” va comprar a José Benet Esparza -propietari del molí- la sèquia de l'escorredor per la quantitat de 300.000 pessetes. Per a fer el camí van procedir a encegar-lo, omplint la seua glera amb enderrocs, fins a arribar al mateix nivell de la senda.

 No pensem que fos aquesta una bona solució, doncs amb aquest mètode es va fer desaparèixer un canal de desguàs construït en temps remots i que s'hagués pogut salvar i conservar cobrint-lo amb bigues i maçoneria formigonada, o altre tipus de solució adequada. 

 El molí es va tancar quan va finalitzar la guerra civil i van ser tancats “els molins maliquers” i foren sustituits per els grans molins industrials.

Marina Estarlich Martorell

        Ramón Estarlich Candel

Cronistas de Antella

BIBLIOGRAFiA:

La Acequia Real del Júcar [ Enric Guinot, dir.]. Valencia : Generalitat Valenciana, Conselleria d'Agricultura, Peixca i Alimentació, 2000. 193 p. ISBN: 84-482-2607-0

ALVARO, Francesc ; BARBERÀ I MIRALLES, Benjamí. Molins Fariners d’aigua. Benicarló : Centre d'Estudis del Maestrat, 2001. 111 p. ISBN: 84-930291-3-0

Industrias prehistóricas de Humanes de Madrid. Paco Ramos [coord.] Humanes de Madrid: Ayuntamiento, 2007. 298 p.

MADOZ, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia Valencia: Institución Alfonso el Magnánimo, 1982. ISBN: 84-500-5411-7

OLIVER NARBONA, Manuel. Molinos harineros de agua. Alicante : Universidad : Centro Educativo del Medio Ambiente, 1983. 68 p.

PÉREZ MEDINA, Tomás V. Los molinos de agua en las comarcas del Vinalopó: (1500-1840). Petrer : Centre d'Estudis Locals de Petrer, 1999. 108 p. ISBN: 84-605-9651-6

REYES MESA, José Miguel. “Los molinos hidráulicos en la provincia de Granada”. Gaceta de Antropología. Universidad de Granada, 2000. nº 16.

SELMA, Sergi. “Poblament i molins al districte islàmic de la Madina Al-Jazira Sügr (Alzira, la Ribera)”. En: L'espai de l'aigua. Actes de la VI Assemblea d'Història de la Ribera. Alzira. 1997.

SENDRA BAÑULS, Fernando. Molins d'aigua a la Vall d'Albaida. Ontinyent (Valencia) : Caixa d'Estalvis d'Ontinyent, Obra Social, 1998. 139 p. ISBN: 84-95102-02-1

SENDRA BAÑULS, Fernando. Passeig pels molins d’aigua de la Safor.
Picanya : Edicions del Bullent, 2001

SIMÓN GARCÍA, José Luis. “La dinámica evolutiva dels molins riberencs: segles XV-XIX”. Actes de la VIII Assemblea d'Història de la Ribera. Cullera, 2004.