Marina
Estarlich Martorell
Ramón Estarlich Candel
Cronistas
de Antella
FINEZAS: UN FOTÒGRAF
AMB ARRELS ANTELLANES
La
nostra comunicació està dedicada a un personatge que va destacar com a fotògraf
valencià, les arrels del qual es troben a Antella, el poble d'on som cronistes.
Aquest reporter gràfic és quasi un desconegut entre els antellans, i és per aquest motiu que
ens hem centrat en recopilar tota la informació que hem pogut trobar sobre la
seua vida i el seu treball per a recuperar el nom d'una celebritat reconeguda a
nivell mundial com a fotògraf professional, i esperem amb això contribuir a
recuperar la seua memòria i el seu bon fer en el camp de la fotografia.
Joaquín
Sanchis Serrano va ser un destacat i famós fotògraf molt conegut en la seua
època, per les seues variades activitats. Debutà en el món dels bous, on va
exercir diferents facetes. Va ser un professional actiu dins de l’art de la fotografia,
on va treballar en tres camps molt diferents, com van ser: el de reporter
bèl·lic en el període de la Guerra Civil espanyola, en el món dels bous i en
l'esportiu, especialment en el futbol.
A ell
li va succeir una generació de fotògrafs, també molt importants, com van ser:
el seu fill Manuel, que va iniciar-se com ajudant del seu pare fent fotos en
les places de bous, passant després a la fotografia esportiva en els camps
de futbol, i el seu nét José Manuel, que continua en actiu i es
dedica a la fotografia industrial i geològica.
Sobre
el lloc del seu naixement existeixen diverses versions perquè en l'Enciclopèdia
Valenciana editada en 1973 figura València com el seu lloc de naixement i mort;
en la “Historia de la Fotografia Taurina”, d'Espasa, no es diu res del seu origen,
però en la “Història de la Fotografia Valenciana” (Levante, 1990) ja es cita el
lloc d'origen, en situar-lo a Antella. També en el llibre de Girona “Joaquin
Sanchis Finezas. Fotografía de guerra" (2005) es
repeteix l’expressió: "nació en Antella, en el seno de una familia
acomodada" i que: "de muy joven se trasladó a Valencia
a estudiar". En el catàleg de l'Exposició produïda pel Museu Taurí de
València i presentada en l'Ateneu Mercantil de València del 23/2 al 5/3 de 2017
titulada “Manolete visto por Finezas”, diu que va nàixer a Antella. En el
llibre “Propietat, repartiment i col·lectivisme”, editat per l’Ajuntament d’Estivella,
imprés per Artes gráficas Beracrom, SL (1992), figura que va nàixer a Antella.
En la secció Valencia en Blanco y Negro del
diari Las Provincias del dissabte 27
de juliol de 2016 posa que Finezas va nàixer a Antella. En Internet Wikipedia
diu que Finezas va nàixer a Antella en 1889
Amb la
finalitat d'aclarir ón va ser realment el seu lloc de naixement, revisem el
Registre Civil de l'Ajuntament d'Antella i no
trobem constància d’ell ni l'any 1889 ni en anys anteriors ni posteriors,
i buscant dades sobre el seu naiximent, podem afirmar que els seus avis materns
eren un matrimoni de llauradors, anomenats José Serrano Sala, natural de Llanera
i Timotea Adelantado Peris d'Antella, i que tenien la seua residència
al carrer de Santa Bàrbara número 1. A més a més, la seua filla Josefa
Serrano Adelantado, natural d'Antella, es va casar amb un comerciant del
Genovés anomenat Pascual Sanchis Ordiñana i tenien el seu domicili a
València al carrer Derechos, 38-1r, on, segons consta en el certificat de la
seua partida de naixement, va nàixer Joaquín Sanchis Serrano el 5 de maig de
1889, i així figura inscrit en el Tom 113, Secc. Naixements, núm. 372, del
Registre Civil de València, i amb això queda demostrat que el seu lloc de
naixement va ser la ciutat de València.
El
matrimoni Pascual i Josefa van tindre cinc fills: Joaquín, sobre el qual ens
centrarem en aquest treball; José al qual anomenaven Pepín (que era molt
depressiu i es va penjar), i va ser
un noveller conegut com El
Rubio de las Monteras, sobrenom que li va vindre pel seu ofici – el de
confeccionar monteres- que va exercir amb molt d'encert al costat de la seua
esposa, la sastressa de toreros Margarita García i dos filles: una, anomenada
Julia, que va marxar a viure a Madrid, i de l'altra filla, Josefina, no tenim
dades. El fill xicotet, Ricardo, se sap que va muntar una fàbrica de filatures:
Filatures Sanchis que segons se'ns diu va començar la seua activitat a Alzira
amb dues línies de producció, una de filatures i una altra de telers.
Joaquín,
en 1907, es va presentar a unes oposicions de Correus, i va ser suspés. En 1911
es va presentar de nou a les oposicions del Cos de Telègrafs, i va ser novament
suspés. Després de rebutjar algunes ofertes d'ocupació, va decidir entrar en el
món taurí perquè el seu germà Pepín, li influencià perquè li entrara vocació
per la tauromàquia i li va introduir en el món del bou, fins a tal punt que
Joaquín va voler ser torero. Va figurar en les quadrilles de Paco Madrid,
Isidoro Martí Flores, Angeletes i algun més, però a conseqüència d'un
contratemps que va tindre torejant una vaquilla, la seua carrera es
va frustrar en els seus inicis i va abandonar la idea de ser matador de bous.
Joaquín
guiat, una altra vegada, per la mà del seu germà Pepín, va canviar la muleta per l'espasa
com a mosso d'estocs, que és la persona encarregada d'entregar-li al destre en
la plaça els instruments necessaris per a la faena, tals com capes, muletes,
estocs, etc. Com a mosso va començar a actuar amb un noveller de
cartell, Manuel Álvarez Andaluz, fent-ho posteriorment al costat de Paco
Madrid, angelete i el valencià Isidoro Martí Flores.
El
diumenge 3 de setembre de 1916, el popular setmanari El Sobaquillo, va celebrar
el seu tradicional festival amb xarlotades en la plaça de bous de València,
actuant en la part seriosa un jovenet noveller, Manuel Granero, que a més
era un artista musical com a virtuós del violí. Finezas l va servir per primera
vegada com a mosso d'estocs al jove aspirant i a partir d'aqueix moment, només
els separaria la mort del matador, ocorreguda en la plaça de bous de Madrid el
7 de maig de 1922, quan a penes tenia 20 anys. Un bou de la ramaderia del Duc
de Veragua, anomenat Pocapena, va acabar amb la seua vida. En
l'únic documental filmat que es conserva d'aquella tràgica correguda apareix
Finezas saltant a l’arena instants després de produir-se la mortal enganxada,
amb la seua clàssica brusa i gorra negra, encara que res va poder fer per a
salvar la vida del destre.
La
tràgica mort del seu mestre i amic li va fer apartar-se del món des bous durant
un temps. Després de la mort de Granero, va formar algunes quadrilles de
toreros juvenils, com les de Pericás, Juján, Victor Bonora,
Pepe Catalán i Manolo Cortés, decidint després dedicar-se a la
fotografia taurina.
El
jove torero Manuel Granero, tan fi, tan distingit en l’arena i fora d'ella,
requeria un mosso d'estocs amb do de gents i molt acurat en el seu aspecte i Finezas
reunia aqueixes condicions i va donar personalitat al seu ofici de mosso
d'espases, passant a formar part de la quadrilla.
Joaquín
va ser un home polifacètic dins de tot l'entramat taurí, exercint com a
empresari de les places de bous d'Alcoi, Ondara i Benaguasil i, fins i tot, va
ser l'apoderat de la parella de novellers Manolo Cortés i
Pepe Catalán.
En la
dècada de 1920 es va dedicar a col·laborar en diferents revistes que li van
sol·licitar il·lustracions gràfiques de corregudes de bous i com no podia
portar a un fotògraf amb ell, va decidir agenciar-se un modestíssim aparell amb
el qual va realitzar la seua comesa de reportatges taurins. Com la correguda de
bous era una activitat de temporada, per aquest motiu quan finalitzava aquesta,
va haver d’ampliar el seu camp professional cap a altres àmbits de la societat,
treballant per a la premsa local, especialment en cròniques esportives sobre
temes futbolístics, convertint-se, llavors, en reporter gràfic de premsa.
En 1927 i després d'algun treball en el món de
la fotografia amb una càmera Enerman 9
x12, va realitzar els seus primers reportatges a les ordres del crític taurí
Carlos Revenga Charito. D'aquesta
manera es va sumar com un fotògraf d'excepció a la llarga nòmina de fotògrafs
valencians. A aquesta etapa correspon la seua activitat de corresponsal o
col·laborador en revistes taurines com La
Lídia (Madrid), Seda i Oro
(Sevilla), El Califa (Còrdova), Teatros y toros (Barcelona), El Eco Taurino, La Fiesta y Multitudes (Mèxic). Va complementar aquesta labor amb
la venda de fotografies a toreros i aficcionats. Amb el transcurs dels anys, va
passar de ser un fotògraf exclusivament taurí a un reporter gràfic general.
Joaquín
era un home alt, un tipus elegant i ben vestit, quasi sempre de fosc o negre, i
quin no seria el seu port, finor i elegància que en aquells dies, en el món
taurí, com en altres cercles era freqüent que les persones reberen malnoms o
àlies que fan referència a algunes qualitats o defectes de la persona batejada
amb ells. I així va ocórrer amb Joaquín, que estant un dia a la porta de
l'hotel Victòria de València, amb el gran torero de Gelves anomenat Gallito
III i més tard Joselito, va passar un amic de Joaquín i se li va ocórrer la
següent salutació a l'andalusa: “ADIO FINESA”, i el seu amic es va acostar a
ell i li va dir: “eixe seràs tu FINEZAS”. I així va ser com aquest sobrenom va
perdurar i l'han portat i porten amb orgull, tant el seu fill Manuel, FINEZAS
II com el seu nét José Manuel, FINEZAS III.
El seu caràcter era agre,
poc afectuós i tenia un geni endimoniat en moments puntuals. No obstant això,
hi havia alguna cosa en ell que fascinava: sabia parlar anglés correctament. Va
aprendre l'idioma sense acudir a cap escola, a força de llegir i practicar-lo
en les seues eixides a Anglaterra. Ah! I solia usar uns fins i elegants
bastoncillos de bambú que li atorgaven un port senyorial i distingit, encara
que aquestes varetes no les emprava com a suport, ja que no ho necessitava,
sinó més aviat com a element defensiu, arribat el cas. Al seu nét José Manuel
li consta que va trencar més d'una a l'esquena d'algun infeliç, i potser això
justificava el número de varetes que hi havia en l'entrada de casa.
Contava el seu fill Manuel,
Finezas II, que, en una ocasió, sentint-se amenaçat per una persona sense
tindre certesa del fet, va portar al café que solia freqüentar una rajola
embolicada en un paper de diari, a fi de poder defensar-se d'aquell potencial
enemic en el més que probable cas que es presentara buscant-li, com així va
succeir. Només que l'ofensor es va acostar fins al seu pare amb ànim de
disculpar-se i aquest, sense mediar paraula i creient que estaven a punt
d'agredir-li, va estavellar la rajola sobre el cap del presumpte atacant,
devent aquest ser intervingut a la casa de socors. No disposava de vehicle
propi i quan havia de traslladar-se a alguna població pròxima a València per a
fer fotografies de corregudes de bous li portava el seu amic Ángel Berlanga
Tarín que tenia un cotxe turisme.
Els
periòdics valencians incloïen seccions dedicades als bous, esports, moda, cinema,
teatre i música, i algun d'ells com El Mercantil aconseguien una tirada de 80.000
exemplars que units als de Las Provincias,
El pueblo, La correspondencia, Diario de
Valencia, La Voz valenciana, s'aproximaven als 170.000, i gràcies a tan
gran difusió Finezas es va consolidar com a professional de la fotografia de prensa
gràfica i es va convertir en un personatge conegut a la ciutat de València.
En la
dècada de 1930 va treballar amb una màquina Leica
amb la qual al costat d'una Nettel
importada, va realitzar nombroses fotografies de la República i de la Guerra
Civil. Desgraciadament, va destruir la major part del seu arxiu de plaques per
a evitar represàlies contra les persones fotografiades, però afortunadament va
conservar alguna fotografia, malgrat que no els negatius.
En
aquells anys, a València, existia una gran afició taurina que ni l'espectacle
esportiu va aconseguir relegar l'interés dels valencians pels bous, cosa a la
qual havia contribuït els èxits aconseguits per la important figura del
torero Manuel Granero. Prova d'aquesta afició ho confirma que l'any 1935
l'empresa de la plaça de bous de València va programar 56 festejos (14
corregudes de bous, 25 corregudes de vaques, 9 xarlotades i 8 corregudes de
bous novells) amb una assistència massiva a tots els espectacles.
Consagrat
com a fotògraf de premsa durant la Segona República, Joaquín Sanchis durant els
anys de la Guerra Civil, va realitzar
reportatges gràfics per a la premsa confederal valenciana i entre els anys 1936
i 1939, per encàrrec de la CNT i del Comité Regional de Llevant de la CNT, va
col·laborar com a fotògraf en Fragua Social, Nosotros, la revista gràfica Umbral
i altres publicacions periòdiques, si bé moltes de les seues fotografies van
ser editades en murals, cartells i mitjans de publicitat de la premsa
anarquista.
El seu
treball no es va centrar només a la ciutat de València, perquè també va anar
diverses vegades al Front de Terol (Torre Baja, Libros, Xelva…) i d’aquest
treball s'han reproduït 162 fotos en el llibre Fotografia de guerra, València
1937-1938 i també va anar a la rereguarda andalusa i murciana on va fer moltes
fotos. Anys després, al 1992 es van editar 61 d'elles en el llibre Propietat,
Repartiment i Col·lectivitat. En aquest període Finezas va fer milers de
fotografies amb la seua màquina Leica, encara que en el reportatge de la zona
d'Andalusia i Múrcia el va realitzar amb una càmera Contxa de pas universal, un
model per a afeccionats. Aquests milers de negatius de 24x36 van ser amagats en
el porxe de la seua casa, guardat en una caixa de postals, preocupant-se
periòdicament de la seua neteja i conservació, permetent així que se salvaren
aquells valuosíssims testimoniatges gràfics, mentre que els negatius en placa de
cristall els va destruir al final de la contesa llançant-los a una séquia que
passava prop del seu domicili.
El seu
fill Manuel, Finezas II, va trobar els negatius de la Leica i la Kontex i va
protegir-los amb un marc de diapositives i aquesta sèrie de 973 negatius de pas
universal de 24x36 mm en negre els van entrar a formar part l'any 1992 al Fons
Gràfic de la Biblioteca Valenciana, i es van utilitzar l'any 2005 per a
l'edició del llibre Joaquín Sanchis, Finezas. Fotografia de Guerra (València
1937-39).
Pocs
anys abans de la Guerra Civil, com hem dit, ja era el fotògraf de la revista Fragua
Social, publicada per la CNT, col·laborant igualment amb una altra revista
anomenada Umbral, a més a més, estava afiliat a la Federació Regional de
Llauradors de Llevant (CNT), i per això se li va encomanar la tasca de recórrer
Andalusia per a recollir diversos aspectes del moviment col·lectivitzador que
aquell organisme sindical i obrer havia implantat a la província de Jaén i a altres
zones. Les seues fotografies fetes amb la seua xicoteta càmera Contxa van
recollir imatges del paisatge humà d'aquelles terres amb un impressionant
dramatisme i realitat.
Restablida
la pau a Espanya a mitjans del 1939, Finezas es va dedicar novament a la
fotografia en la premsa local, especialitzant-se sobretot en esports i a la
seua gran passió, els bous, al mateix temps que col·laborava amb revistes
nacionals com Triunfo o Siete Fechas o diaris com ABC o Digame, sent també corresponsal gràfic d'algunes publicacions
taurines mexicanes.
En
1949, quan ja comptava amb l'edat de 60 anys va tindre l'audàcia d'amagar-se
entre uns calaixos per a fotografiar amb detall tot el procés de l’ “afaitat”
dels bous (operació que consistia a tallar i llimar les astes per a fer-los
menys perillosos, pràctica rigorosament prohibida per les lleis, però exigida
pels matadors d'èlit) i va realitzar un espectacular reportatge gràfic sobre
l'afaitat dels bous que va representar una denúncia contra aquesta pràctica
fraudulenta. El reportatge-denúncia, que va ser publicat primerament en el
diari Jornada va tindre una extraordinària repercussió tant en la premsa
nacional (400.000 exemplars venuts) com en la internacional, i es va arribar a
publicar en setmanaris de la importància de Time-Life
i Paris Match, donant així les seues
fotografies la volta al món. Aquest treball tan important va reportar per a Finezas
una notable consideració professional en els mitjans periodístics i
fotogràfics, encara que també li va suposar algunes amenaces de mort per
l'escàndol causat amb el seu reportatge.
Com en
aquelles dates el seu fill Manuel, Finezas II, ja l’ajudava en el treball i a
vegades el suplia en quasi tot, Joaquín va poder dedicar-se a una altra de les
seues passions, que era viatjar. Al començament dels anys 1950 va dedicar gran
part del seu temps a recórrer Espanya, França, Grècia, Bèlgica i Anglaterra, fent
centenars d'instantànies que afortunadament conserva el seu nét José Manuel, Finezas
III, i en les quals es reflecteixen principalment tipus, personatges i ambients
populars d'un gran valor estètic i documental.
Joaquín
Sanchis Serrano "Finezas I" es va casar amb Dolores Blasco Puchades,
natural de Torís, el dia 25 de novembre de 1918, a l'església de Torís i tenien
29 i 26 anys respectivament. Al principi van viure en el número 3 del carrer
Jesús, molt prop d'on molts anys més tard van tindre els laboratoris i una
botiga de fotografia, però al començament dels anys 1940 es van traslladar al
carrer de Ribera núm. 21 i en aquell pis va estar el seu primer laboratori.
Una
xicoteta golfa en la planta superior, on estava l'habitatge dels porters i la
terrassa general de l'edifici, dins d’uns grans baguls amb fundes d'espart es
trobaven un xicotet maletí ple de flascons, raspalls, pintes i útils d'afaitar,
usat per Finezas en els seus viatges, al costat d'alguns llibres amb aspecte
d'haver-se ocultat allí deliberadament ja que alguns eren edicions de les
Joventuts Llibertàries. Un d'ells es titulava El origen de la Tierra y el
Hombre, i era un estudi sobre l'explicació catolicoapostòlica romana de
contingut clarament evolucionista, molt a favor de les doctrines naturalistes i
anarquistes de l'època, que fins i tot s'atrevia a descriure certs aspectes de
la sexualitat humana amb dibuixos. Aqueix llibre es conserva a la biblioteca
del nét de Joaquín.
Joaquín
y Dolores tingueren dos fills, Lolita
que se casà amb un francés que li dien Enriq Duclos Jarozarene i se dedicada a
la compra de terrenys en lo alt de les colines de las carreteres nacionals per
a ficar anuncis publicitaris, tals como el bou d’Osborne, la botella del vi Tío
Pepe, neumátics Michelin y atres. Lolita y Enriq vivien en el carrer Salamanca a
Valençia y molts estius els pasaven a Antella. Al morir Enriq, Dolores va
vindre a viure a Antella a casa de Encarnita en el carrer de San Rafel nombre
11 on va faltar a la edad de 94 anys i está sotarrà en el sementeri d’açi i Manuel
que de xicotet venia molt al poble i
una vegada per a vorer lo que tenia dins li obri la pancha a un cavàll de cartó
que li regalá el tio Elies el de la tenda al seu nebot Pepe Gustavo.
BIBLIOGRAFÍA.
Ø Cervera, M.(2006). Emociones contenidas: [exposición].Valencia
: Diputació de Valencia, 147 p.
Ø Estarlich, R & Estarlich, M. (2018) La
colectivización andaluza vista por Finezas. Sevilla: Asociación de
Cronistas Oficiales de España
Ø Durán, J.M. (1990). Historia de la fotografía taurina. Madrid:
Espasa-Calpe, 2 v.
Ø Gázquez, A.(2006). La temporada del 68 en València. Vista por
Finezas Valencia: Diputación Provincial, 208 p.
Ø Gran Enciclopedia de la Región Valenciana (1973). Valencia
: Gran enciclopedia de la Región Valenciana, 12 v.
Ø Manolete visto por Finezas: [exposición] (2017). València: Diputació
de València, 153 p.
Ø Paniagua, J. & Piqueras, J.A.(1992) Propiedad, reparto y
colectivismo: las colectivizaciones durante la guerra civil. Valencia
: Diputació : Conselleria de Cultura, Educació i Ciència
Ø Sanchis, J. (2005). fotografía de guerra (Valencia,
1937-1938). Valencia: Pentagraf, 221 p.
Ø Serrano, M. (1997) Manuel Granero, una muerte marcada. València
: Diputació de València, 345 p.
Otros.-
ü Arxiu municipal d’Antella.
ü Hemeroteca de Valencia
ü Notes i documents de José Manuel Sanchis Calvet, FINEZAS lll
No hay comentarios:
Publicar un comentario