Marina
Estarlich Martorell
Ramón Estarlich Candel
Cronistas
de Antella
TOPONIMS A LA
POBLACIÓ D'ANTELLA
Per
a la realització d'aquest treball s'ha recurrit a la font documental que es
relaciona en la bibliografia i lamentem no haver pogut investigar el Archui
Municipal d’Antella, per contra em contat en el testimoniatge de dos persones
coneixedores del terme municipal tant de la muntanya com dels camps, un d'ells,
que va ser pastor d'un ramat de cabres blanques que pastaben en la muntanya
d'Antella, i l'altre ha treballat com regador i a més és caçador.
La nostra comunicació consta de cinc
parts següents. La primera és una descripció de la vila d'Antella amb la seua
situació, orografia i una reduïda descripció dels seus monuments. En la segona
part analitzem l'etimologia del topònim “Antella”. La tercera la dediquem a la
muntanya incloent els barrancs, coves, fonts i paisatges. La quarta es destina
a descriure les partides del terme, els motors de reg i la toponímia de les
senies. Finalitzem amb un estudi dels topònims habituals de l’horta
SITUACIÓ I OROGRAFIA
La població d'Antella està assentada
a la part esquerra del Xúquer, al peu de la muntanya Creuta Alta, que la
protegeix dels vents del Nord. La Creueta que rep aquest nom per estar coronat
el seu cim per una gran creu de ferro, forma part de la serra Martés, serra que
deriva del Sistema Ibèric.
Està situada a la 39º 6’ latitud
septentrional i 39º 3’ latitud meridional, i als 3º 6`de longitud oriental i 3º
3’ longitud occidental del Meridià de Madrid. La posició topogràfica d'Antella
és als 17 graus i 14 minuts de longitud i 40 graus i 15 minuts de latitud.
Antella pertany al partit judicial
d'Alberic, i té una extensió superficial de 1.739,0625 Has. El seu terme
municipal limita al Nord amb els de Tous i Alzira, a l'Est amb els de Alberic,
Gavarda i Càrcer; al Sud amb el de Cotes i a l'Oest amb el de Sumacárcer. En
les bogues del sud i oest el riu Xúquer al mig, fa de línia divisòria del límit
entre termes municipals.. La seua altura sobre el nivell del mar és de 44
metres, les seues temperatures són màximes de 45º i mínimes de 5º, bufant vents
de l'oest a l'hivern i de l'est a l'estiu, sent el més perjudicial per als
cultius, especialment el taronger, el vent de l'oest o ponent.
La situació geogràfica de la
població fa que forme part de la comarca de la Ribera Alta, i presenta una
orografia molt accidentada motivada pels últims graons de l'enorme massís del
Caroig i la serra de Corbera.
El clima presenta els aspectes
característics propis de la climatologia mediterrània de la Comunitat
Valenciana, amb estius calorosos i secs, mentre que els hiverns són suaus, sent
la temperatura mitjana anual entre els 15 i els 17 graus centígrads.
El règim de pluges que es registra
és molt irregular al llarg de l'any, per l'alternança de cicles secs i plujosos
de períodes de tres o quatre anys de mitjana, mentre que les precipitacions
mitjanes anuals estan per sota dels 600 mm.
L'èpoques de pluges es produeixen,
principalment, en les estacions de primavera i tardor. En algunes ocasions
aquestes precipitacions són torrencials, conegudes com a gota freda, que poden
provocar greus inundacions i danys materials i fins i tot morts.
La llengua que parla la població és
el valencià. Els seus habitants es diuen antellans, i el Ple de l'Ajuntament va
aprovar el gentilici antellá-antellana com a denominació dels veïns d'aquesta
vila, i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ho admet també amb aquest mateix
nom.
Va ser població pionera en dotar en
1927 a la vila amb la instal·lació d'aigües potables i clavegueram el que va
repercutir en benefici del sanejament de la població. Aquesta important
reforma, duta a terme a principis del segle XX en l'any 1928, reflecteix el
benestar local i social, així com la prosperitat econòmica que hi havia a
Antella en aquella època.
SOBRE
EL TOPONIM “ANTELLA”
La paraula Antella podem
encasellar-la dins de la toponímia mossàrab que va ser una realitat lingüística
a cavall entre les joves llengües romançes, d'una banda, i l'àrab per una
altra.
El topònim apareix tardanament
documentat. Sanchis Sivera qui diu que en la baixa latinidad, la paraula
antella equival, segons DuCange, a davant i teló, i aquesta última a portarium,
que molt bé poguera significar “portazgo” o “porta”, doncs en temps
antiquíssims, abans de la dominació àrab, és possible que ja existira allí un
portazgo on es cobraren drets al pas de fusta o altres objectes pel riu, i que
al caseriu que es formara davant aquest teló donara origen al lloc, i quant a
que la localitat actual està alçada sobre les ruïnes de la vella Xarquia, diu
no haver-hi oposat prova alguna (Sanchis Sivera, Nomenclator
geogràfic-eclesiàstic, p. 79).
Els impostos de morabatí registren
ja el topònim Antella: 1.373 “en la Alqueria d'Antella” (Arxiu Regne València,
Mestre Racional, 10.866). 1.415,1.427, 1.493 “Antella i Xarquia” (Arxiu del
Regne de València, Mestre Racional 10.870, 10.871, 10.879). 1.489 “Antella”
(Arxiu del Regne de València, Real 652 foli 16 tornat).
Filològicament, el topònim Antella
es correspon amb Andilla, que és una veu geogràfica d’origen preromana, (AND,
correspon a una elevació o altura i en basc correspon a gran). Com tret propi
del mossàrab cal interpretar la conservació del fonema sord /t/, quan
lògicament caldria esperar el resultat sonoritzada de /d/.
En el diccionario Català –
Valencià – Balear, edición 1985, pág. 711, posa que Antella fonéticamente
deuria ser antela i etimologicament es un derivat deminutiu del llati antae,
“muntants de porta”. (cf. RFE. XXXVIII. 109; Corominas DECAst, I, 219). En el
diccionari Català – Valencià – Balear, edició 1985, pàg. 711, posa que Antella
fonèticament hauria de ser antela i etimològicament és un derivat diminutiu del
llatí antae, “muntants de porta”. (cf. RFE. XXXVIII. 109; Corominas DECAst, I,
219).
En el Diccionario Medieval
Español Desde las Glosas Emilinenses y Sedenses, (s. X) hasta el siglo XV por
Martín Alonso. Universidad Pontificia de Salamanca, ed.. 1986 en el Tomo I,
pág, 315, dice: Antella. Fr. S. XIII. Delante de ella: < Vinose ella a la puerta de aquella casa do
estava su marido e cayo y antella> Alfonso X; Gen. Est. 2ª parte II (1275), ed. 1961, 187 b.
El nom d'Antella apareix en l'article 14 de les Ordenances de la Sèquia
Real del Xúquer datades a València el 3 de desembre de 1350 es diu ”… lo açut de la cequia damunt dita, lo qual
es appellat lo açut de Antella”.…”En el Fons Sucias Aparicio de l'any 1910
pàgina 336 diu que amb els noms de Charquia,
Barquia y Ante-ella apareix escrit
el nom d'Antella, i que segons diuen uns historiadors els noms de Charquia y Barquia corresponien a un
petit caseriu que hi havia al principi on avui està la població. Lo que no se
correspoen a la realitat, ia que la Charquia estava en la partida del terme que
hui du el seu nom
De la glossa descrita en el paràgraf anterior, naix la tradició oral que
Antella porta la seua etimologia d'una expressió del Governador moro del
castell de Pañarroja (les ruïnes del qual és veuen en el terme de Sumacarcer),
qui irritat per haver-se casat una filla seua amb un cristià va despatxar homes
en la seua persecució manant-los que, en qualsevol part que ho aconseguiren el
matessin davant d’ella i a la seua presència, el rigorós mandat és va executar
precisament en el lloc on els trobaren, el poble i d'aquelles paraules
“Mateu-li davant ella” va adquirir el nom la població.
Acabem amb la paraula antellá que és el gentilici amb és coneix als
habitants d'Antella i en la documentació patronímica dels diccionaris més
importants relacionats amb la Regió Valenciana aporten aquesta denominació.
(Geografia General del Regne de València, Gran Enciclopèdia de la Regió
Valenciana, etc.). A més que en l'escassa documentació en valencià existent en
l'Arxiu històric d'Alberic els nomena com “d'Antella” o com “antellá”, i
finalment per la formulació sonora de la á, en final de paraula
BARRANCS
Barranc de la Manyana, naix en dos braços, i al llarg del seu recorregut,
en algun dels seus trams serveix de frontera entre els dos termes municipals i
s’introdueix en el terme de Tous, on es parla castellà i d’ací tal vegada el
seu nom.
En la seua part mitjana baixa hi ha un naixement anomenat Font del Badall.
L’origen d’aquest barranc se situa en les proximitats del barranc Fondo i de
les tres fites que es un mollo que en cascuna de les seues tres cares porta el
nom del terme en el que linda, en l'anomenat Barranc dels Aigüetes, que li
aporta la seua correntia. El barranc de la Manyana acaba aigües a dalt del azud
de les sèquies Escalona i particular d'Antella.
Barranc del Portó, se li coneix amb
aquest nom, perquè al costat d'ell hi ha un portó o estallador (comporta) que
agafa aigua per a reg de la, Sèquia particular d'Antella, coneguda entre els
antellans com la Sequieta.
Barranc de Roque, perquè en el seu vessant tenien una propietat dos germans
llauradors d'Antella anomenats Emilio i David (Roques de mal nom).
Barranc del Albalá, en el qual tenien parcel·les de terra uns camperols de
Sumacarcel anomenats els Aliagas i de Font. El Barranc del Albalá, naix amb dos
braços i discorre quasi paral·lel al
de la Manyana. En una dels seus vessants naix una font que li la coneix com
Font d’Albalá. Aquest barranc desaigua en el Xúquer després de passada la
partida La Gola
Barranc de les Coves, que té una
cova prop de la seua desembocadura. A aquest barranc desaigua el conegut com
Barranc de les Clotches que té el seu origen en les Clotches que són unes
basses que desde sempre han tingut aigua i en les quals ha abreurat el bestiar
de pasturatge.
Barranc del Manota, en ell mantenia
cultius Salvador Peris el vell, que tenia unes mans molt grans, i d'ací li ve
el nom a aquest barranc.
Barranc del Llop, un dels més
coneguts popularment entre els antellans, que ha tingut diversos propietaris,
tals com, En Joaquín Briz Martínez, natural i veí de Jarafuel en mil nou-cents
tres. L'any mil nou-cents cinc, la finca de el “Barranc del Llop” va passar a
ser propietat de Felix Monteverde Preciado, enginyer de muntanyes i veí de
Madrid. També va ser propietat d'un altre camperol conegut com el tio Crua.
En aquest barranc hi ha una font que
es denomina Font del Llop. A est t'aporta les seues aigües el Barranc de la
Mina que des del seu naixement fa tot el seu recorregut paral·lel a la Sendera
i desguassa al costat del pont de la carretera VII 3054 que condueix des
d'Antella al pantà de Tous.
Barranc dels Animes, que és últim
abans d'arribar al poble i és molt xicotet i curt. En aquest tenia propietats
el tio Eusebiet de Cantos. Tots aquests barrancs desguassen en el Xúquer per la
parteix oest del terme d'Antella i amb vista al final de Sumacarcel.
Passat el poble i amb direcció als
plans del vall de la Ribera estan els següents.
Primer Barranc, que naix a esquena
de la muntanya La Creueta i passant per l'actual polígon industrial, acaba en
la Sequieta, a l'altura de la propietat de Vicente Pardo, prop de l'anomenat
Motoret d’Arbona.
Barranc El Barranquet. Aquest
barranc està format pel Barranc d'Alfonso, més a baix li arriba el barranc de
Nelo Olegario, seguint el curs de descens estan els barrancs De Sotos i de la
Fonteta de Felix, i també pel Barranc del Poll. El Barranquet quan arriba a la
boga del cementeri d'Antella s'introdueix en un embornal i pasa per sota de la
carretera CV- 557 i per sota de la Sèquia Real del Xúquer, arribant fins al
Xúquer.
Barranc de la Font Dolça, el primer
barranc d'aquesta sèrie és el Barranc de Sento Frigols, que arriba fins al
barranc de José María Gómez, i el més important és el barranc de la Font Dolça
que comença on acaba el de José María Gómez y creuant la Vereda pren la
direcció cap al terme de Gavarda.
Barranc dels Moreres, que té el seu
origen en el Palmerar de Tous i una vegada en el terme d'Antella rep aigües del
Barranc del Mig i del barranc Fondo, les parets del qual tenen gran altura i li
donen la profunditat. El barranc dels Moreres encamina la seua direcció cap al
terme d'Alberic.
COVES
També trobem dins de la hidrografia
natural del terme gran quantitat de coves, com són
Cova De Carles en el barranc de les
Moreres, que és la més gran i la més alta de totes.
Cova de l’Espardenyer, que està prop
del teular de Bernardino i del Barranquet
Cova de Manota i de la Má, situat a
la part alta de la lloma de l’Estret.
Cova de la Terreta, que es troba en
el Barranquet dels Animes. A Antella dins del casc urbá hi havia un atra cove
també anomenada de la Terreta, de la que treen terra les dones per a fregar la
vajilla i aon hui se trova un bar que se diu Bar Les Coves.
Cova de Pepe Tono que es troba en la
part de dalt del Barranc del de la Manyana, i prop del molló de les tres fites.
Cova de Botifarra
la situació de la qual està enfront del Pi Rodeno.
Corralisa anomenada “dels macheros”
és una oquedad o cova que servia de corral de bestiar i de refugi. Aquesta cova
està en la Lloma coneguda com Tauletes de Marco, més amunt de la font del
barranc del Llop i enfront del Pi Rodeno
FONTS
Són moltes les
fonts del seu terme, entre les quals cal nomenar següents:
Font Groga, situada enfront de la
Corraliza, en el Pi Rodeno.
Font de Albalá, que està dins del
barranc del mateix nom.
Font de Cristobal, o de Mompó, que
naix en la part Nord-oest en la finca de Mompó, de la qual rep el nom, prop del
Barranc de Manota.
Font dels Martirs, el naixement del
qual està entre els barrancs del Mig i el de José María Gómez.
Font de les Moreres, que està en el
barranc del Mig.
Font d’el Badall, que naix en el
barranc del Matí i està a 29º 6’ latitud Nord i 0º 37’ longitud oest.
Font d’el Baladre, que s'entra prop
del Barranc de la Font Dolça, i està situada a 39º 6’ de Latitud Nord i 0º 35’
longitud oest.
Font Dolça, que naix en el barranc
del mateix nom i es troba a 39º, 6’ de Latitud Nord i 0º, 35 ‘ Longitud Oest.
Clotxa de la Boga, que té aigua tot
l'any i està en la partida del Mulato.
Clotxa del Corv, que està a dalt del
Corral del Casero
A Antella es diu clotxa a una pedra
que té una gran bassa (Oquetat) en la qual s'emmagatzema aigua
PARATGES
Creueta Alta, lloc que té ancorada
una creu de ferro, que dóna nom al paratge i que es divisa des del poble.
Poblat iberic, del Segle III a. de
C. que es troba a l'esquerra de la Creueta.
Pedrera, que estava a dalt de la
Font Dolça i d'ella es va traure la pedra per a fer el Pont del Rei a Gavarda.
Racó del Flare, localitzat enmig del
Barranc del Mig.
Lloma de Guillem, que és un
promontori o xicoteta muntanyeta que està prop dels Clotches i porta direcció
al Barranc de les Coves.
Lloma Llarga que s'estén des del
Mulato fins al barranc de Roque.
Garrofer de Bonaire, un dels punts
alts de la Muntanya, on bufa fort el vent. Va ser devorat per un incendi
forestal i estava una vegada passat el Pi Vero, enfront de la Corralisa dels
Macheros.
Garrofer partit, desaparegut amb
l'ampliació del casc urbà, es trobava als peus de l'avui denominat “Balconada
d'Antella”.
Els tres mollons que és un mojón de
forma triangular que serveix de linde a tres termes municipals i en cadascuna
de les seues cares està inscrit el nom de cadascun dels termes que són Tous,
Alzira i Antella.
Les Forquetes. Lloc on el senyor
passava a forca al subdits o vasalls que castigava i els imposava aquesta
pena
PARTIDES DEL TERME
Del Barranc de la Manyana cap a
Antella es troben les següents Partides:
Partides de la Gola que avui es
denomina Pi Vero, del Reguer, Illeta de Ximet el Curro, la de L’Or, L’Havana
que està després del Azud de Carcaixent. Les partida Charquia, Xarquia o Garbia
(nom per el que es coneixia a una alquería musulmana que hi havia entre Antella
i Sumacarcer) i la del Plá de Nalda reguen amb aigua elevada de motor. Totes
aquestes partides es troben en la part Oest d'Antella i estan encaixonades entre
el Xúquer i la muntanya.
La part d’horta que està entre el
Xúquer, i la Sèquia Reial, a partir de l’azud, estan les partides de L’assut,
El Pla, El Bosc, Les Illes del Pla, s'estenen des de la Canal de pedra fins al
Xúquer, El Clot de Col·les o Els Arrossars.
Entre el casc urbà i la Sèquia Real
es troben les partides Viver, que en un altre temps se li va cridar de la
Comtessa, Suertes Mayores i El Racó, partida d'horta que ocupa una xicoteta
extensió en forma de triangul i està entre la senda de la Fonteta o de la
Barqueta, la Sèquia Real i la carretera CV – 557.
Les partides de secà que trobem
entre el casc urbà, Les Forquetes i els termes de Gavarda, Alberic i Alzira són
la de Piná de Tudela, Font Dolça i Fonteta de Félix
MOTORS DE REG
Que tenen el nom
del seu propietari o el de la partida en què es troben.
De Jorge, pel nom del seu propietari
De Sala, pel nom del seu propietari
De la Xarquia, per trobar-se en la
partida del mateix nom.
Dels Llauradors. Per pertànyer a una
societat de llauradors.
D’Arbona, pel nom del seu propietari
De Guitarra pel sobrenom del seu
propietari
De l'Oro. per trobar-se en la
partida del mateix nom.
TOPONÍMIA DE LES SENIAS.
Totes elles han
desaparegut i encara que se sap on estaven muntades cadascuna d'elles, però en
aquest treball solament anem a descriure-les amb el nom que havien i la majoria
dels casos era el mateix que el del seu propietari. Eren les següents:
Senia de Donis
Noguera ,
Del tio Torres,
Del tio Pepe
Sanchis,
Dels Inglesos
De Julia Esparza Cantos,
De Blas Torres, mes
conegut com el Tio Blay,
La
de la casa del Molló,
Dels
Pixons,
Del
Teular,
De
Agustín Mena,
De
Pepe Cherrín,
De
Tonico Manga,
De
Antonio Mateu "Cherrín",
Dels
Els Pablanqueros.
Atra
compartida por els Pobils y Ricardo Wenceslao,
La
de Herminio Sala,
De
Ximet Inglés,
Del
Tío Hinojosa,
Dels
Toeros,
Dels
Olegarios,
De
Cisneros,
Dels
Moixuns,
Del
Tío Pepe Sanchis,
La
de Pepe Guitarra,
La
de Curro Hinojosa
La
de Dionisio de Sumacarcel
La
de los Remigios de Tous.
TOPONIMS
DEL CAMP
Acapolar,
es llevar le llenya menuda de una branca.
Albarca,
calçat que tenia la sola de goma (de coberta de cotxe), i la careta i la
talonera eren d’espart.
Alfarrasar, calular a ull la cantitat de
arrobes de taronja que hi ha en un camp.
Aldufa, que és un derramador que solta al riu l’aigua que
li sobra a una sequia
Aiguadera, grup de receptables troncocònics en grups pars
separats per meitats a dues bandes que s’utilitzaven per a transportar canters
d’aigua.
Aiguamoll, lloc ple d'aigua amb el pis de terra blana en
la qual t'enfonses
Aixavegó, pesa formada per samugues entrecreuades que van
lligades a dos pals i aprofiten per a portar carrega solta o lligada en garbes.
Arrendador, és el llaurador que treballa la terra d’un altre
per un plas pactat i per un preu fixat.
Arrossar, camp de terra que es dedicava al cultiu
d'arròs.
Arrova, és la mesura per a pesar i et 12,780 quilos
Azagador,
cami que comensaba en la Vereda i aplegaba al riu i per on els transhumants
portaben el ramat a abrevar al Xúquer.
Asut d’Antella, presa de desviasió de la que naix la Sequia Reial del Xuquer
Basa
pudenta, situada a la fora del casc del pobla on anava a desaiguar
l’alcantarillat fins que hague una depuradora.
Batre,
separar el gra de la palla pasantli per damun a la parva la bestia que arrosega
un tril.
Birbar, tallar la mala herva que creix
en al camp.
Boquera, forat per el que entra l’aigua
al bancal.
Brasal es la canal que beu del aigua de
una Sequia
Burro, animal de carrega més xicotet que
el mancho i la mula
Caduf o
gangiló es el recipient de una senia que agarra aigua del fondo del pou i la
pucha hasta dalt.
Caixer, es un marge o senda que separa
un camp de la sequia,
Caminet,
o camí de ferraura que es una senda estreta per a vianants i per a cavalleries
Cavas
terrer, fet dèspart que tenia forma de casquete i se gastava para faenes
agricoles de la terra.
Cavas de
palma, de forma silindrica, fet de fulles del palmito i que se forraba per
l’interior en tela de sac d’espart i se gastava per a transport de la taronja.
Cavalló, llom de terra que forma solcs o
taules.
Cercol,
es diu a un cavallo de terra al voltant d’un taronger, per a que l’áigua de reg
no arrive a la soca del taronger.
Charuga, es una rella de ferro que du
una pala en un costat per a voltejar la terra.
Cherri,
o fem per abonar la terra que estaba compost per els excrements del ganao
depositats en la palla del estable o corral una vega que han fermentat.
Corbella,
es la ferramente que se gasta per a segar herva.
Espardenya
de careta, calçat que tenia la sola i la talonera d’espart, i la careta de tela
i se lligaba per mig de cintes.
Espardenyot,
que se gastaba com calçat i se fea tot
d’espart, sola, careta i taló. El gastaven els llauradors.
Espigolar, recollir el solatge o el
restos de la collita que l’amo no arreplega.
Erm, es el camp que no se treballa ia
que no apte per al cultiu.
Escorredor.
Nom de una sequia per la que desaiguava el moli del poble i portaba l’aigua
sobrant fins la Sequia Reial del Xúquer.
Esporgar
o podar sediu a la faena de tallarle al arbre les rames que li sobren.
Fanecada,
que es la mesura de la extensió de un camp i te 871,273 metres cuadrats. Li
seguís la Mitja fanecada (que medix la mitat), el Cuartó, la cuarta part i la
Braça, que equival a cuatre metres cuadrats.,
Fita,
pedra o señal que es posa en el marge per a señalar el limit entre dos camps.
Forcat,
format per dos barres llargues de fusta unides per la part de darrere aon
s’engancha la rella o la charuga i aon se lliga el animal.
Galses,
son el surcs o ranures que se fan en el caixer, cuant es de obra, aon se fica
l’estellador.
Guarda
Rural o de camp, era la persona encarregada de vigilar els camps del terme per
tal de evitar robatoris.
Guaret,
camp que después de una collita se deixava un temps sense cultivar per a que
descanse la terra.
Machet,
que es la cabra blanca que té dos cuernos i pasta en la montanya.
Marjal,
part del terme que se dedicava al cultiu de l’arros.
Marge,
montó de terra de dos palms d’alçada que roda un camp i para l’aigua cuant se
rega
Mitcher,
es nomena aixi al llaurador que treballa la terra a cambit de partir la collita
en el amo de la terra.
Matcho,
animal de carrega que naix del cruse de un aca i de un burro. A la seua femella
se li coneix en el nom de mula. Els dos son animals de carrega
Pará, es
una barrera de fusta (estellador), pedra, o palla i fanc que frena la corrent
de l’aigua i la forsa a puchar de nivell o la fa cambiar de direcció.
Perdut,
se nomena aixi al camp que se dija abandonat sense trevallar
Plantó,
plantonada, Bort, Empeltar, Arrel, Rabasa, soca, simal, rama fulla, faldes,
Empeltar, plancha Ratllar,Esporgar
Polvoritzar,
Fumigar
Post o Taulo en les que forma
l’estellador.
Ramás,
espesie de granera feta de arbusts de montanya, habitualment de ginesta.
Regadora, de terra o de obra que porta
l’aigua per dins del camp.
Regador,
persona que te al seu carrec el reparto de l’aigua.
Repom,
taroncha reverdida o de segon florada.
Rossi,
cavall de gran envergadura que se gasta per a faenes les que hi ha fer molta forsa. A la seua
femellaa li diuen yegua.
Saó, se
diu de un camp cuant después de haverlo regat está bó per a trevallar.
Saria,
receptacle d´espart format per dos conos invertits, que servien per a portar
cualsevol cárrega.
Senia
es una maquina per a traure aigua de un pou, y te un montache que se coneix en
el nom d’andamit.
Senial
o pou, que es el forat a on se instala la senia
Sequia,
se diu al canal que pren aigua del riu.
Sequier
Major, es el superior dels regaors de la mateixa sequia.
Solc,
es el surc o cavitat que se forma en la terra al llaurarla.
Sorregar,
es regar tot o un tros del bancal colindant per filtrasions de aigua o per
botar per dalt del marge.
Taona,
caixó de fusta llarc i mes ample per un
cap que per l’atre qu se gasta per a traurer aigua de la sequia i regar el
camp.
Taula,
es el tros de terra que queda entre dos cavallons per a sembrarla de la mateixa
varietat, be siga llegums o un atra cosa
Toldar,
es diu a tapar el tarancher en un toldo i tirar sianuro dins de un canter en
aigua i que el gas que se produix mate tota la miseria que te l’arbre.
Tril,
fusta que te incrustat en la seua part baixabe pedres chocotetes en arista o be
ferros chicotets que tallen com ganivets i se gasta per a batre.
Ullal,
lloch per aon brolla l’aigua.
I amb la relació
dels topònims del camp acabem amb aquesta comunicació sobre els topònims
d'Antella
BIBLIOGRAFIA
- ALMELA Y VIVES, Francesc (1985): Valencia
y su reino, Del Cènia al Segura, València.
- Actes de la III Jornada d’Onomàstica, Xàtiva 2008
(2010), Publicacions de
l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, València.
- BARBER I VALLÈS, Antoni - CABRERA I GONZÁLEZ, María Rosario - GUARDIOLA I MORA, Ismael (1997): Sobre la
cultura de l'espart al territori valencià, Fundació Bancaixa,
València.
-
CABANES PECOURT, María Desamparados - FERRER NAVARRO, Ramón (1981): Documentos y datos para un estudio
toponímico de la región valenciana, Valencia.
-
CAVANILLES, Antoni Josep (1991):
Observaciones
sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno
de Valencia, Caja de Ahorros y Monte de Piedad de
Castellón, Castellón.
- Corpus toponímic valencià (2009): Acadèmia Valenciana de la
Llengua, Valencia.
- Llibre del Repartiment
de València. Antoni
Ferrando i Francésc, ed., Vicent García, València.
- MADOZ,
Pascual (1982): Diccionario
geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia. Valencia,
Institución Alfonso el Magnánimo.
- MARTÍNEZ PÉREZ,
José Antonio (1988): <<El núcleo del poblamiento de
Alberic, Antella, Tous durante la cultura del Bronce valenciano>>, Archivo
de prehistoria levantina, 18,
Valencia, pp. 251-277.
- PIQUERAS, Juan - SANCHIS DEUSA, Carmen (1992): L'organització
històrica del territori valencià, Conselleria d'Obres Públiques,
Urbanisme i Transports, València.
- Materials de toponímia. (Mestratge de
toponímia, 1990-1991). (1995), Universitat de València,
València.
- SANCHIS SIVERA, Josep (1922): Nomenclator geográfico-eclesiástico
de los pueblos de la diócesis de Valencia. Con los nombres antiguos y modernos
de los que existen o han existido,... Valencia.
- SOLERIESTRUCH, Eduard (1977): . Carcaixent. Biografia d'un poble de La Ribera del Xúquer, Eduard Soler i estruch, Carcaixent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario